Relat d’una final de Josep Pelegrín “Mejor Sumiller España 2016”

on

pele

EL CONCURS VIST DES DE DINS

Dies, setmanes i mesos de neguit, d’estudi i de dormir menys hores de les aconsellables. De deixar de compartir moments i estones amb la família. De deixar de jugar a futbol amb el petit Messi que tinc a casa i de deixar de gaudir dels dibuixos i somriures dolços de la meva princeseta. Val la pena tot això?, és la pregunta que se m’ha passat pel cap moltes vegades…

Tot a punt altre cop: la maleta, el traje, l’obridor, els llumins… Ho repasso tot més de deu vegades. Neguitós, passadís amunt i avall. La Iolanda ja em deixa estar. Sap que és el ritual de cada any durant els darrers quatre anys. Ha arribat el moment i em sento més preparat que mai. Només és una sensació…

A les 9 del matí ens trobem amb en Marc i en Ramiro a Sants i, junts, emprenem el camí cap a Madrid. A l’Ave ens trobem amb la resta d’expedició catalana a la conquesta de la capital. En Dani, la Natàlia (la mama de tots!) i la presi, l’Anna, que s’estrena en el càrrec (i quina estrena, oi Anna?). Compartim un cafè entre riures i conyes, però amb un nerviosisme comú entre els quatre. I cap al nostre lloc, a acabar de repassar els nostres apunts, una última ullada a aquells papers que tenim tant vistos.

Arribem a Madrid i tot s’accelera. Dinem en un tres i no res i cap a l’hotel a preparar-nos. Ens canviem, ens posem el traje de feina i cap a IFEMA. Un primer tast del patrocinador del concurs, bodegas Glorioso, que passem com podem. Estem més pendents del que vindrà que dels vins que ens posen al davant. Personalment, va ser bastant dur, doncs no estava ni de bon tros al 100%. Em trobo fatal. I en el pitjor moment… La Natàlia, que ja em coneix com si m’hagués parit, em mira i se n’adona. Efectivament, tinc febre i tot. Però és igual. Hem vingut a concursar i ara no podem fallar. Només cal aguantar dues horetes i s’haurà acabat, i podrem descansar. Agafem un paperet, que correspondrà al nostre número de concursant. I aquí tinc el primer senyal: el número 14.

Jo sóc molt culé. Ja sabeu per on vaig… A més, dies enrere, un company i amic havia escrit un article al blog de la feina comparant la final d’enguany amb el Madrid-Barça del 0-5. Sí, sí, el de l’època de Cruyff… En aquest moment penso en ell, que també sap què és anar a un campionat d’Espanya (i guanyar-lo) i em dóna forces. Moltes, Sergi, moltes.

Comencem com sempre pel tast escrit de tres productes. I l’examen. Preguntes esperades, i altres de no tant, com sempre. Algunes que em fan esbossar un somriure, doncs les sé gràcies a l’Antonio, per mi un referent en tot i una de les persones que millor tasta de l’estat (i això que no té el títol de sommelier…). Complicat de saber si t’ha anat bé o malament. La sensació és difícil de descriure si no ho has viscut. Satisfet per com l’has fet, però alhora sabent què has fallat, què no has sabut i, per tant, dubtós de si n’hi haurà hagut prou com per passar el tall.

Sopar de germanor, entre ibuprofè i ibuprofè, per aguantar com es pugui fins que arribi l’hora de la veritat.

Comença un llarg parlament que acabarà coneixent el nom dels tres finalistes. Es fan esperar, com sempre. Finalment, diuen el número de les 10 millors notes. I sí, entre ells hi havia el 14. Però també el 48 i el 49, els dels meus companys Marc i Dani. Me n’alegro molt per ells. Ramiro, també t’ho mereixes i saps que hi acabaràs sent tu també… Un altre cop hem demostrat que els catalans tenim molt de nivell: dels 10 finalistes, 3 som catalans. Tots miren cap a la nostra taula, cap a les cares felices i orgulloses de l’Anna i la Natàlia,  amb enveja sana, doncs ho tenen més que assumit…

I en el moment de la veritat…. sííííííí. Estic a la final altre cop! Per quart any consecutiu! La satisfacció és brutal, indescriptible. Molt content, però tenint molt clar quin és el meu objectiu. No se’m pot tornar a escapar. Aquest any no… Tothom se n’alegra i em donen el seu suport, doncs sembla que també tinguin ganes que, per fi, guanyi. És la sensació que m’emporto de molts companys d’altres associacions que així m’ho diuen. I és dels records més macos que m’emporto de tot això i que guardaré per sempre més al cap i al cor.

Parlo amb la persona que pitjor ho passa durant els dies de concurs i compartim l’alegria, tot i la distància. Sap que demà serà dur però confia tant en mi…

Arribem a l’hotel i toca descansar. Però abans, repasso una mica els apunts de maridatge. És la prova clau i no vull tornar a fallar. Fins que no puc més i decideixo retirar-me i resar perquè l’endemà em trobi millor.

I així és. No sé si és la sobredosi d’ibuprofè, l’adrenalina o algú que m’ajuda des d’allà dalt, però em trobo francament millor. Amb el bus ens desplacem cap a la fira. Tinc més ganes que mai que comenci. És només una sensació, però em sento més tranquil que mai, més preparat que mai.

Comença l’espectacle amb el sorteig de l’ordre de participació, tot i que no caldria, perquè sempre em toca sortir el primer… Efectivament, un altre ritual que es repeteix! Però aquest cop ja m’està bé. Tinc ganes de concursar!

Comença la final, amb el tast oral del vi blanc (en anglès), el vi negre i la identificació de productes. Fet. Satisfet de la primera prova. Ja només en queden tres.

La carta errònia és una prova que serveix per relaxar els nervis del tast i preparar-los per la prova central, la dels maridatges.

Arriba el moment de la veritat. Com sempre, el jurat es treu de la màniga algun condicionant pel maridatge, que fa que hagis d’improvisar més del desitjat. Però aquest any me l’havia preparat bé. Els consells d’un bon amic han estat clau en aquesta preparació. Acabo i fins i tot em sobra temps. Dels quatre anys que he fet aquesta prova, és l’any que n’estic més orgullós. Aquí començo a tenir bones sensacions definitivament.

Però queda la última, la decantació. Una prova molt mecànica però que cal clavar si no vols perdre punts tontament. I així ho faig.

S’ha acabat. En global quedo molt i molt satisfet de com he concursat. Confiat i content. Però cal esperar, doncs encara ho han de fer els altres dos finalistes. I ho fan certament bé. Molt bé, tenint en compte que és la seva primera final i que els nervis de la manca d’experiència els juguen alguna mala passada. Com a mi en edicions anteriors…

El final de la història ja el sabeu: millor sommelier d’Espanya 2016! Alegria, satisfacció i orgull. I gratitud, molta gratitud amb molta gent.

Em passa pel cap el Josep Ma. Milla, el meu mestre, la persona que em va fer entrar de ple, gairebé sense voler-ho, en el món del vi.

Els meus pares, com no, que de ben segur estan tan orgullosos de mi com jo ho estic d’ells.

Els amics i companys de la Joviat, que sempre m’han ajudat a preparar la prova de tast i identificació de productes.

El col·lectiu de sommeliers, que sempre m’han mostrat el seu suport i, especialment els catalans, que fan de la nostra associació la més forta, moderna i dinàmica de totes.

A la junta de l’ACS, l’actual i l’anterior. Pepe, això és teu també. Gràcies per la feina feta i pel suport constant. Natàlia, no cal que et digui res, oi? Tu ja ho saps. A part de ser la nostra mami, ets qui fa que a la Iolanda no li vingui un infart, informant-la en tot moment. Si tenim la sort d’anar a l’europeu l’any vinent, suposo que vindràs, no? Anna, felicitats! T’estrenes bé, eh!! Segur que d’ara en endavant això seguirà així, doncs tenim els millors sommeliers de l’estat i, el que crec que és més important, les millors persones. Dani, Marc i Ramiro, això va per vosaltres, que sou collunuts!

Com no, menció especial als formadors que, en un moment o altre, m’han ajudat i m’han aconsellat. L’Agustí i els seus consells a l’hora de fer el tast. César Cánovas amb la decantació i també en com preparar un concurs. Andrew, Blanca i, com no, Carles Aymerich i el mestre Josep Roca, fent-me entendre què ha de ser realment un maridatge i donant-me les claus que obren les portes a aquest món tant apassionant.

I pel final deixo als més importants. Aquells que més ho pateixen. Pateixen abandó durant els mesos previs, i nervis durant els dies del concurs. Però tot i això, hi són sempre. Iolanda, saps que sense tu no ho hauria aconseguit mai. La teva paciència, comprensió, suport i confiança constants em fan més fort. T’estimo. I els meus tresors, l’Oriol i l’Elena, que no acaben d’encaixar bé que el seu pare no pugui estar amb ells perquè diu que ha d’estudiar, però que ho entenen. Per fi han pogut fardar a classe amb els companys de la copa que ha guanyat el seu pare! Només per això, per la seva abraçada quan vaig entrar per la porta ja ha valgut la pena!!

Josep Pelegrín